Bones Companys!

Per aquesta entrega, he decidit centrar-me en la diferència que s’observa entre Organyà (poble) i Igualada (Ciutat) respecte al que fa a l’accés a la sanitat.

Organyà i Igualada presenten clares diferències pel que fa a l’accés a serveis sanitaris, sobretot pel que fa a hospitals i Centres d’Atenció Primària (CAP). Organyà, al ser un petit municipi dins de l’Alt Urgell només compta amb un servei sanitari bàsic, un consultori local que cobreix les necessitats primàries dels habitants. Per accedir a serveis mèdics més especialitzats, els residents s’han de desplaçar a altres localitats més grans, com la Seu d’Urgell (capital de la comarca), on es troba el CAP més proper, o fins a Lleida per serveis hospitalaris més complexos. Això genera barreres molt importants per a les persones que requereixen tractaments periòdics o urgents, especialment per a aquelles sense vehicle propi o amb dificultats de mobilitat.

Per altra banda, Igualada, com a ciutat més gran i amb una densitat poblacional més elevada, compta amb una infraestructura sanitària molt més complexa. Disposa d’un hospital molt complerta que proporciona serveis mèdics especialitzats i d’urgència. A més, compta amb diversos CAP’s repartits per la ciutat, quelcom provoca que les consultes dels habitants puguin ser ateses de manera més immediata, per tant tenen un acces a l’atenció mèdica més ràpida. A més, la proximitat d’Igualada amb altres ciutats i la seva bona connexió amb el transport públic fan que sigui més fàcil accedir a serveis mèdics d’alt nivell a Barcelona o altres zones.

Com podem observar, aquest contrast evidencia una “frontera d’accés” que afecta la qualitat de vida i la igualtat d’oportunitats entre els habitants dels dos llocs. A més, segons les “epistemologies del sud de Sousa Santos”, aquestes desigualtats són exemples de com l’accés als serveis essencials es veu clarament condicionat per la ubicació geogràfica i la centralització, mantenint així situacions de desequilibri social i territorial​.

Aquí us deixo l’enllaç al recull fotogràfic per a que pogueu observar el contrast entre Igualada i Organyà: https://drive.google.com/drive/folders/1Mn8nzmyJZQiiN5gDoGvVmrsmvIezjPCW?usp=drive_link

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia.

Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59.

Bon día a tohtom.

En aquesta aportació he volgut posar en valor la figura de la dona dins la comunitat en barris amb baixos recursos económics. Per això he dibuixat la dona com a eix central, destacant la seva capacitat per enfrontar-se als reptes quotidians i la seva resiliència davant les barreres socials, culturals i econòmiques. La dona a la comunitat assumeix un paper fonamental en la creació de vincles socials i el reforç del teixit comunitari, malgrat els desafiaments a què s’enfronta, com la invisibilització i la precarietat.

La casa, en aquest context, representa el refugi emocional i físic, associat amb la seguretat i la pertinença com a espai íntim. Les testos amb plantes simbolitzen l’adaptació i el valor del cuidar, mentre que el bastó reflecteix les limitacions de mobilitat que moltes dones en la perifèria afronten. Les plantes connecten amb la idea de vida i creixement, mentre que els bancs representen els espais comunitaris on les dones teixeixen les seves xarxes socials i de suport mutu, tal com descriu Marta Dominguez (2019) “La presència d’associacions veïnals i altres recursos locals en ocasions assegura… una ajuda excepcionalment valuosa en el dia a dia de les dones. Però, a més, l’esfera local constitueix un escenari únic per observar el desenvolupament de les relacions veïnals de les dones i la seva capacitat per articular certes formes de resiliència social.”

També he volgut donar un paper a les ciutat, tal com descriu Ortiz Guitar (2024) “Les dones afronten limitacions derivades de la manca d’accessibilitat i seguretat a la ciutat, cosa que afecta negativament el seu benestar i participació en la vida pública.” amb aquesta cita s’evidencia la dificultat per trencar estereotips negatius i erronis cap a les dones que viuen en barris amb vulnerabilitat social i económica.

Amb aquest dibuix, he volgut capturar l’essència de la dona com a figura central en la construcció de la comunitat, la seva força davant les adversitats i el seu paper crucial en la consolidació de les xarxes socials que sostenen la vida col·lectiva.

Domínguez Pérez, M., & Barañano Cid, M. (2020). VUPACI (Vulnerabilidad, participación y ciudadanía) y COMURES (Comunidades resilientes, arraigo local y redes sociales en la ciudad global).

Ortiz Guitart, A., Font Casaseca, N., & Solana-Solana, M. (2024). Cuerpo, hogar y barrio: lugares y experiencias cotidianas de mujeres mayores en Barcelona. Cuadernos Geográficos, 63(1), 23-40.

Adjunto DRIVE:

https://drive.google.com/drive/u/0/folders/115hk0_jOZi90e7VnXKhRA556qXOv52YS

Bona tarda companys!

Seguidament us deixo adjunt el document del Lliurament 1 del Repte 4. En aquesta activitat que hem realitzat Adriana Olsina, Carlos Martínez, Jemima Infiesta i jo, hem pogut compartir les nostres experiències amb la interculturalitat, i com tots, d’una manera o altra hem tingut experiències relacionades amb les diverses cultures.

Així doncs, esperem que el llegiu i que ens comenteu que en penseu!

EL TRÀNSIT

En l’anterior registre vaig parlar de la boira de les Terres de Ponent. Seguint amb el contrast dels territoris com a fil conductor dels registres, m’agradaria parlar del trànsit durant els matins, durant els inicis de setmana, caòtics en molts moments, en part, per culpa d’aquest bullici que en molts llocs es viu.

En les imatges enllaçades, s’hi veu la diferència que hi ha entre un poble petit de Ponent a les 8 del matí, i una ciutat del mateix territori, que tot i no ser molt gran, ho és suficient per veure-hi la diferència de cotxes i moviment a aquesta hora del matí. A més, si ho comparem amb la imatge que tenim tots al cap de les grans ciutats en hora punta, encara s’accentua més la disparitat, ja que, tot i que hi hagi trànsit en la ciutat de les imatges, no és ni de lluny, el que hi hauria en una gran ciutat com podria ser Barcelona o Madrid.

Tal com diu Mata et al. (2018) “la fotografía puede constituir un método importante para explorar sentidos y representaciones de los espacios de vivencia cotidiana”. Creieu que un tret quotidià com el trànsit setmanal en una hora en concret del dia, pot afectar a la nostra vida? La meva reflexió és que aquest tret ens pot condicionar la resta del dia, ja sigui en el ritme que portem, o en el nostre estat d’ànim, i com depèn tant del nostre territori.

https://drive.google.com/drive/folders/1_GLNcF1qh0AxC-Q8WQR7D5LA6ndzas9I?usp=drive_link

Recurs bibliogràfic:

Mata Codesal, D. [Diana], Pereira, S. [Sónia], Miztegui-Oñate, C. [Concepción], Ulloa Chevez, E. [Edith], Esesumaga, E. [Eztizen] i López del Molino, A. [Andrea]. (2018). Con la Cámara a Cuestas: Aportaciones de la fotografía en procesos participativos de investigación-intervención. Forum Qualitative Research, 19(1), Art. 14

https://doi.org/10.17169/fqs-19.1.2577

Bona tarda, companys i companyes,

Com bé vaig explicar a l’anterior intervenció on vaig tractar els punts que uneixen a les persones grans i a les joves, en aquesta ocasió vaig voler enfocar-ho en l’altre punt de vista, és a dir, en els punts que separen a les generacions, és a dir en quines barreres/fronteres generacionals hi ha.

Aquest divendres va ser “Halloween”, una festivitat idònia per parlar sobre el tema, ja que és una festa que en el transcurs dels anys ha anat guanyant terreny a una festivitat autòctona de Catalunya, la Castanyada. Al meu poble Arenys de Munt, han volgut fer una barreja de Castanyada amb “Halloween” fent la “Castanyada terrorífica”, podies observar que pels carrers els pares i mares i també els avis i les àvies anaven disfressats i disfressades de Castanyeres i Castanyeres, en canvi, els nens i adolescents anaven disfressats de diferents temàtiques de “Halloween” una combinació curiosa. Desafortunadament per temes laborals no vaig poder assistir, únicament quan ja estaven recollint i em va ser impossible fer un registre genèric, però a la nit vaig anar a celebrar-ho amb la meva família al poble veí, Sant Pol de Mar. En els vídeos que presento, es pot observar el poble de 3 punts diferents (l’estació, el carrer nou i la placeta de l’hotel “Plaça Anselm Clave”).

Durant la nit de Halloween em vaig adonar que no vaig veure a cap avi ni cap àvia durant les gravacions que vaig dur a terme. Sant Pol de Mar a diferència d’Arenys de Munt, és que es tracta d’un poble costaner amb molt bona connexió via tren des de Barcelona i durant el pas dels anys hi ha hagut un augment significatiu de turistes estrangers. Això ho puc afirmar, ja que tota la vida he viscut a Sant Pol de Mar, amb la meva mare, i hem pogut veure que en els darrers anys, sobretot a l’estiu i a les festes el poble creix exponencialment de turistes, en canvi, a l’hivern ocorre el contrari, únicament veiem a la gent del poble. Això, ocasiona que les tradicions del poble es facin, però en menor escala. El clar exemple va ser a “Halloween” on vaig veure “joves” de totes les edats disfressats de tota mena de coses.

Kremer (2018) ens explica com les generacions perceben les tradicions i com les pràctiques culturals poden influir significativament en la construcció de la identitat de les persones. A més ens explica que pràctiques culturals, com les tradicions festives, no només són rituals socials, sinó també elements que configuren les fronteres entre “nosaltres” i “els altres”, sigui entre diferents grups culturals o dins d’una mateixa societat. Aquesta dinàmica es veu reflectida en la percepció de les generacions envers les tradicions i en com aquestes s’adapten als nous canvis per conviure en contextos interculturals, com el cas de la Castanyada i Halloween, dues festivitats que se celebren a la vegada i que mostren l’evolució de les tradicions en contextos amb noves influències.

Arran d’aquesta observació em va sorgir un nou plantejament:
• Què es considera ser jove? És a dir, nens, adolescents i joves de quina edat a quina?

Aquesta qüestió la voldré abordar al següent repte, ja que crec que és prou significativa per
tractar-la.
A continuació, us deixo l’enllaç a la carpeta de Google Drive: https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1SOZgH3bF9nwqmHrBrOxpe9EyN9MTRo2L

Ens veiem a les següents entregues,
Carlos Martínez Valentín

Referències bibliogràfiques:

• Kremer, L. [Liliana], et al., (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia.
• Martínez, C. [Carlos]. (2024). Arenys de Munt “Halloween 1”, “Halloween 2” i “Halloween 3”.
  [Fotografia]. Google Drive. https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1SOZgH3bF9nwqmHrBrOxpe9EyN9MTRo2L

Hola a tothom! En aquest tercer registre, he volgut retratar visualment, a través d’un collage, les diferents notícies que apareixen quan cerquem a internet el barri del Xenillet en comparació amb les que trobem cercant Russafa.

Amb aquesta activitat, m’agradaria posar en valor la influència dels mitjans de comunicació i reflexionar sobre com, a través dels diversos discursos que vehiculen, construeixen significats i realitats diferenciades. Les representacions socials que ofereixen els mitjans són fonamentals en la manera com comprenem la identitat dels diferents grups socials.

D’una banda, observem que el barri del Xenillet apareix predominantment associat a discursos de conflicte i situacions de crisi, mentre que un barri amb més “prestigi” com Russafa es vincula habitualment a aspectes culturals, activitats d’oci i notícies positives. Els mitjans de comunicació tenen un paper essencial en la construcció de la percepció pública dels espais urbans.

Aquesta idea es pot analitzar a través de la “violència simbòlica” que Pierre Bourdieu descriu en Sobre la televisió (1996). Bourdieu explica com els mitjans poden imposar una visió del món favorable a les classes dominants, seleccionant i presentant la informació de manera que reforça prejudicis i estructures de poder existents. Quan un barri o un grup es presenta mediàticament des d’una perspectiva criminalitzadora, aquesta cobertura contribueix a consolidar una imatge negativa que reforça l’estigma social que pateixen aquests espais i les persones que hi viuen.

Segons Bourdieu, aquesta construcció mediàtica no només influeix en la percepció externa d’aquests barris, sinó que també afecta la manera en què els seus habitants s’autoperceben, fet que pot limitar les seves oportunitats i expectatives de mobilitat social.

Per tant, que m’agradaría destacar que el tractament mediàtic diferenciat entre els dos barris contribueix a perpetuar prejudicis i desigualtat socials.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:

Bourdieu, P. (1996). Sur la télévision. Raisons d’Agir.

A continuació adjunto el document DRIVE, moltes gràcies.

https://drive.google.com/drive/u/3/folders/1NoZ3AtWim31614XG0qfjRmjf2p8J__m9

En aquest lliurament, he volgut explorar les diferències en l’accés a la tecnologia i com aquest factor pot influir en les dinàmiques de joc i aprenentatge dels infants. La tecnologia té un paper molt present en les activitats dels infants amb accés a dispositius com les tablets o els mòbils. En canvi, els infants que no tenen accés regular a aquests dispositius tendeixen a utilitzar joguines manuals o participen en activitats creatives.

Aquesta observació m’ha fet reflexionar sobre com el fet de tenir o no accés a la tecnologia afecta no només la manera de jugar, sinó també la seva creativitat i capacitat de concentració. Els infants que utilitzen dispositius sovint estan més habituats a activitats guiades i visuals, mentre que els que no tenen accés a la tecnologia ja sigui per la situació económica familiar o simplement perquè els adults responsables dels infants no estan d’acord en que utilitzin dispositius electrònics, acostumen a utilitzar la seva imaginació i creativitat i jugue d’una manera molt més independent.

A nivell personal, com a cangur, es noten molt aquestes diferències ja que marquen la meva manera d’interactuar amb els infants. Amb els qui tenen accés a tecnologia, les meves activitats són més guiades o inclús únicament digital, mentre que amb els altres, les activitats son completament creatives

.

Bones companys,

Per al tercer registre, m’agradaria centrar-me en les principals diferències arquitectòniques entre un poble (Organyà) i una ciutat (Igualada), i com això reflecteix diferents valors culturals i diferents identitats.

En un poble, hi podem observar una arquitectura molt més tradicional, on observem materials locals, com la pedra, bigues de fusta… Els edificis solen ser cases més aviat baixes, i s’integren amb l’entorn natural, creant un paisatge harmoniós i cohesionat. Aquesta arquitectura reforça la identitat dels locals, i la sensació de formar part d’una comunitat, ja que normalment, aquestes cases es transmeten de generació en generació, creant així un lligam amb la història del poble.

Per altra banda, a Igualada es pot observar una arquitectura més diversa i molt funcional. S’observen construccions altes i generalment modernes que són efectives envers la densitat de la població i el seu creixement constant. S’observa l’ús de materials no tant naturals sinó industrials, com el formigó o el vidre, que acaben creant un paisatge molt diferent del del poble, que reflecteix la rapidesa de la vida urbana, amb un gran contrast respecte a l’entorn natural.

Així doncs, aquest contrast entre les diferents arquitectures, tal com menciona Grimson (2005) referenciat al llibre de Kremer (2018), crea una frontera “simbòlica” entre la modernitat i la tradició, representant una clara separació entre l’entorn proper “nosaltres” de l’arquitectura del poble amb l’entorn fred “l’altre” de la ciutat. Aquesta frontera envers l’arquitectura, simbolitza uns valors diferents, on es veu el poble com un espai on es preserva la cultura i la identitat, i la ciutat com un espai de progrés i desenvolupament.

Comparteixo aquí l’enllaç del recull fotogràfic on he pogut observar la diferència de l’arquitectura en els dos escenaris: https://drive.google.com/drive/folders/1x1y4Qp4vLps9OO_Sc0VyBKGZVywOQx-g?usp=drive_link

Ens llegim!

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz
Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G.
[Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C.
[Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad
Nacional de Colombia.

Continuo amb l’entrega d’enregistraments per al meu projecte d’indagació artística a partir de la qüestió “Són tan evidents les diferències entre la ciutat i el poble?”.

Adjunto PDF i enllaç al meu G-Drive per tal que tingueu accés a aquest primer lot d’enregistraments.

https://drive.google.com/drive/folders/1l6S4QIw1Ss5W2jhk81iw9l2pQ2dKB0WL?usp=drive_link