Bones Companys!
Per aquesta entrega, he decidit centrar-me en la diferència que s’observa entre Organyà (poble) i Igualada (Ciutat) respecte al que fa a l’accés a la sanitat.
Organyà i Igualada presenten clares diferències pel que fa a l’accés a serveis sanitaris, sobretot pel que fa a hospitals i Centres d’Atenció Primària (CAP). Organyà, al ser un petit municipi dins de l’Alt Urgell només compta amb un servei sanitari bàsic, un consultori local que cobreix les necessitats primàries dels habitants. Per accedir a serveis mèdics més especialitzats, els residents s’han de desplaçar a altres localitats més grans, com la Seu d’Urgell (capital de la comarca), on es troba el CAP més proper, o fins a Lleida per serveis hospitalaris més complexos. Això genera barreres molt importants per a les persones que requereixen tractaments periòdics o urgents, especialment per a aquelles sense vehicle propi o amb dificultats de mobilitat.
Per altra banda, Igualada, com a ciutat més gran i amb una densitat poblacional més elevada, compta amb una infraestructura sanitària molt més complexa. Disposa d’un hospital molt complerta que proporciona serveis mèdics especialitzats i d’urgència. A més, compta amb diversos CAP’s repartits per la ciutat, quelcom provoca que les consultes dels habitants puguin ser ateses de manera més immediata, per tant tenen un acces a l’atenció mèdica més ràpida. A més, la proximitat d’Igualada amb altres ciutats i la seva bona connexió amb el transport públic fan que sigui més fàcil accedir a serveis mèdics d’alt nivell a Barcelona o altres zones.
Com podem observar, aquest contrast evidencia una “frontera d’accés” que afecta la qualitat de vida i la igualtat d’oportunitats entre els habitants dels dos llocs. A més, segons les “epistemologies del sud de Sousa Santos”, aquestes desigualtats són exemples de com l’accés als serveis essencials es veu clarament condicionat per la ubicació geogràfica i la centralització, mantenint així situacions de desequilibri social i territorial.
Aquí us deixo l’enllaç al recull fotogràfic per a que pogueu observar el contrast entre Igualada i Organyà: https://drive.google.com/drive/folders/1Mn8nzmyJZQiiN5gDoGvVmrsmvIezjPCW?usp=drive_link
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:
Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia.
Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola Berta,
M’ha agradat molt la teva opinió sobre com has viscut l’educació artística, quina sort has tingut amb la teva família d’artistes, això ajuda molt aprendre des de ben petita i com tu dius a expressar-te i descobrir-te com a persona.
Pel que veig has tingut més o menys la mateixa experiència que jo en el context educatiu a primària, la típica assignatura de plàstica, la ceràmica i la música, quina llàstima que la música no fos un aprenentatge més enriquidor, ja que per exemple per a mi és molt important ara en el dia dia, però clar, cadascú té la seva assignatura favorita, és per això que crec que les escoles haurien de mirar d’aprofundir amb aquestes assignatures i realitzar activitats més enriquidores pels infants.
Salutacions !!!
Hola, Berta.
No sé quina edat tens i si som de generacions diferents. Em complau veure que la teva escola sí que fomentava les pràctiques artístiques perquè en el meu cas, ho feia molt poc.
A l’institut, les dues coincidim en un currículum escàs en educació artística on només hi havia una assignatura de música (en el meu cas) i una de plàstica que, només, vas gaudir durant un curs escolar.
Jo també he tingut molt més aprenentatge artístic fora de l’escola i, com tu, agraeixo haver tingut referents familiars que m’ajudessin a gaudir de l’art. Crec que és molt important un “acompanyament” artístic també fora de l’escola. He conegut casos on famílies creien que la pràctica de la música o la dansa per part dels infants/adolescents era perdre el temps i s’havien de centrar més en els estudis acadèmics.
Gràcies per compartir el teu relat.
Eli Dicente Arias
edicente@uoc.edu
Bon dia, Berta.
M’ha agradat llegir el teu text perquè hi has posat molt èmfasi en el fet que l’educació artística no radica només en l’après a classe, sinó que de portes en fora podem aprendre inclús molt més.
Tanmateix, m’alegro molt que la teva família li doni importància a l’art perquè jo en sé de famílies que no recolzen als infants i prefereixen que explorin altres vies fora de l’artística. A vegades penso que l’art té com aquest prejudici afegit que en comparació amb altres disciplines com les matemàtiques, els idiomes, l’esport… sembla que no sigui tan important, quan realment no hauria de ser així.
Finalment, el fet que hagis explorat l’art crec que t’ha enriquit molt!
Gràcies!
Hola, Berta!
Abans de res, dir-te que m’ha agradat molt el teu relat.
Quin goig tenir una família tan artística i que t’hagi convidat sempre a explorar l’art com a forma de treballar les emocions i la sensibilitat!
De fet, crec que aquest enfocament us ha donat un espai preciós a tu i a les teves germanes on, a més d’expressar-vos artísticament, podeu compartir temps de qualitat i “obrir-vos” en un pla més profund entre vosaltres.
També considero que, el fet que hagis estat en contacte amb l’art des de diferents esferes (familiar, escolar i extraescolar), t’ha donat una visió global d’aquesta i t’ha permès indagar en els teus interessos de forma més intensa.
En últim lloc, la teva reflexió m’ha fet pensar en com, a mesura que avancem cursos a l’escola, el contacte amb l’educació artística es va reduint. És una pena, ja que trobo que, sobretot en l’adolescència, l’art esdevé una potent (i necessària) via per entendre’ns, expressar el que ens passa per fins, i, en definitiva, situar-nos al món.
Gràcies pel teu text i ens continuem llegint!