EL MERCAT VS EL SUPERMERCAT

Continuant amb el contrast territorial com a tema principal dels registres d’aquesta PAC, avui ho faré amb un registre sonor, un àudio en el qual s’escolta les dues cares de la moneda, la compra al mercat setmanal del poble, el qual fan cada dimecres de l’any, i la compra en un supermercat normal i corrent. En l’àudio s’hi senten els sorolls típics de mercat, on els venedors aixequen la veu oferint els seus productes cridant frases sonores i sovint molt rítmiques. En el supermercat, en canvi, el soroll de la caixa registradora és el protagonista, cada “piip” que sona, és un producte més que se’n va cap a la bossa de la compra d’alguna persona. Tal com diu Llorca (2017), “es necesario darle al sonido cotidiano la importancia que merece en sus dimensiones comunicacionales y  emocionales.”

La reflexió de tot això, la trobo en com et pot arribar a condicionar la teva vida quotidiana el fet d’anar a comprar setmanalment al mercat, o fer-ho únicament en el supermercat. Viure un mercat des de dins, fa que valoris molt més el producte de proximitat, ja que en moltes parades de fruita i verdura, molts pagesos hi dipositen la seva confiança per vendre-ho. El fet que t’hagis d’esperar una setmana per a fer la compra, fa que la teva planificació setmanal també es vegi afectada i no tinguis sempre tot allò que vols, en el moment en què ho vols. Anar al supermercat, en canvi, t’allunya de tot això, oferint-te rapidesa a l’hora de comprar, i podent obtenir tot allò que vols en tot moment.

https://drive.google.com/file/d/1jRYQ3rYsnvbKErDVJ3gF8HwK5TY-JwS5/view?usp=drive_link

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA

Llorca, J. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59. Recuperado a partir de https://revistainvi.uchile.cl/index.php/INVI/article/view/62762

Bona vesprada a totes i a tots.

En aquesta nova entrega he volgut realitzar una creació a través del LAND ART i centrar-me en un detall específic: ELS ASCENSORS.
La presència dels ascensors en els barris d’exclusió social no és una realitat comuna. Per contra, l’absència i la carència d’aquest element evidencien les dinàmiques d’alteritat, exclusió i desigualtat.

Els ascensors, més enllà de ser dispositius tècnics, simbolitzen accés, mobilitat social i també pertinença. En barris en situació de vulnerabilitat social, la falta d’aquests ressalta les fronteres simbòliques i d’elements que emfatitzen les divisions entre un “nosaltres” i un “ells”.

Des d’una perspectiva sociocultural, les fronteres no són sols físiques, pel contra, també són emocionals i simbòliques. Segons Grimson (2005), els límits separen i connecten identitats, demarcant desigualtats estructurals. També l’autor Balibar (2002) i Mezzadra i Neilson (2017), accentuen que l’existència d’aquestes fronteres condensa els processos socioculturals que visibilitzen les relacions de poder en la construcció d’identitat.

Per tant, en aquesta realitat, la falta d’ascensors en diferents entorns i barris, no sols dificulta l’accés físic, sinó que resulta ser una metàfora de l’exclusió experiencial. Per a les persones que viuen en aquesta realitat, reforça l’estructura social de “els altres”. Això, com assenyala Boaventura de Sousa Santos, les fronteres, visibles i invisibles, són en realitat ferramentes d’exclusió i subordinació.

Tal com explica Bauman (2003) en La sociedad situada, les ciutats contemporànies exclouen i segreguen grups mitjançant l’espai urbà, creant així una diferència molt gran respecte a l’accés dels drets bàsics i generant als “altres” una impossibilitat d’integrar-se plenament en el teixit social.

Espero que us haja agradat, estem en contacte.

Moltes gràcies.

Bona vesprada a totes i a tots.

En aquesta nova entrega he volgut realitzar una creació a través del LAND ART i centrar-me en un detall específic: ELS ASCENSORS.
La presència dels ascensors en els barris d’exclusió social no és una realitat comuna. Per contra, l’absència i la carència d’aquest element evidencien les dinàmiques d’alteritat, exclusió i desigualtat.

Els ascensors, més enllà de ser dispositius tècnics, simbolitzen accés, mobilitat social i també pertinença. En barris en situació de vulnerabilitat social, la falta d’aquests ressalta les fronteres simbòliques i d’elements que emfatitzen les divisions entre un “nosaltres” i un “ells”.

Des d’una perspectiva sociocultural, les fronteres no són sols físiques, pel contra, també són emocionals i simbòliques. Segons Grimson (2005), els límits separen i connecten identitats, demarcant desigualtats estructurals. També l’autor Balibar (2002) i Mezzadra i Neilson (2017), accentuen que l’existència d’aquestes fronteres condensa els processos socioculturals que visibilitzen les relacions de poder en la construcció d’identitat.

Per tant, en aquesta realitat, la falta d’ascensors en diferents entorns i barris, no sols dificulta l’accés físic, sinó que resulta ser una metàfora de l’exclusió experiencial. Per a les persones que viuen en aquesta realitat, reforça l’estructura social de “els altres”. Això, com assenyala Boaventura de Sousa Santos, les fronteres, visibles i invisibles, són en realitat ferramentes d’exclusió i subordinació.

Tal com explica Bauman (2003) en La sociedad situada, les ciutats contemporànies exclouen i segreguen grups mitjançant l’espai urbà, creant així una diferència molt gran respecte a l’accés dels drets bàsics i generant als “altres” una impossibilitat d’integrar-se plenament en el teixit social.

Espero que us haja agradat, estem en contacte.

Moltes gràcies.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES I WEBGRAFÍA

Balibar, E. (2002). Politics and the Other Scene.

Bauman, Zygmunt. La sociedad sitiada. Fondo de Cultura Económica, 2003

Gergen, K. (2007). Construccionismo social. Aportes para el debate y la práctica. Bogotá: Universidad de los Andes, Facultad de Ciencias Sociales–Ceso, y Departamento de Psicología

Grimson, A. (2005). Fronteras, Estados e identificaciones en el Cono Sur. En D. Mato (Ed.), Cultura, política y sociedad. Perspectivas latinoamericanas (pp. 127-142). Buenos Aires: Clacso

Rivera Cusicanqui, S. (2015). Sociología de la imagen. Miradas ch’ixi desde la historia andina. Buenos Aires: Tinta Limón.

Adjunto DRIVE:

https://drive.google.com/drive/folders/1p9gbHA1NNUJdWny7kE3DQbWvqKd-sIut

Aquestes últimes setmanes, he observat les diferències en els berenars i esmorzars dels infants que cuido. En el meu dia a dia, he vist que els nens de famílies amb més recursos solen portar fruita fresca o aliments saludables, mentre que aquells amb menys recursos opten per productes més econòmics, com dolços o xocolata. Ja no només te a veure amb el nivell econòmic de cada família, sino també amb el temps del que disposen els pares o mares. Aquest fet,  no només afecta la qualitat de l’alimentació dels nens, sinó també la manera com es relacionen amb el menjar.

Aquestes diferències tenen implicacions importants. Els nens que mengen de manera més equilibrada tenen més energia i es beneficien d’un desenvolupament físic i cognitiu adequat. Aquesta experiència m’ha fet reflexionar sobre com l’alimentació pot ser una barrera més en les desigualtats socials.

Aquest registre, he volgut representar-lo amb dos dibuixos on es poden veure dues realitats diferents.

https://drive.google.com/drive/folders/1bxu98TDbYP8G1HyXtX8IwV-mSgfJUsPx

Bones Companys!

Per aquesta entrega, he decidit centrar-me en la diferència que s’observa entre Organyà (poble) i Igualada (Ciutat) respecte al que fa a l’accés a la sanitat.

Organyà i Igualada presenten clares diferències pel que fa a l’accés a serveis sanitaris, sobretot pel que fa a hospitals i Centres d’Atenció Primària (CAP). Organyà, al ser un petit municipi dins de l’Alt Urgell només compta amb un servei sanitari bàsic, un consultori local que cobreix les necessitats primàries dels habitants. Per accedir a serveis mèdics més especialitzats, els residents s’han de desplaçar a altres localitats més grans, com la Seu d’Urgell (capital de la comarca), on es troba el CAP més proper, o fins a Lleida per serveis hospitalaris més complexos. Això genera barreres molt importants per a les persones que requereixen tractaments periòdics o urgents, especialment per a aquelles sense vehicle propi o amb dificultats de mobilitat.

Per altra banda, Igualada, com a ciutat més gran i amb una densitat poblacional més elevada, compta amb una infraestructura sanitària molt més complexa. Disposa d’un hospital molt complerta que proporciona serveis mèdics especialitzats i d’urgència. A més, compta amb diversos CAP’s repartits per la ciutat, quelcom provoca que les consultes dels habitants puguin ser ateses de manera més immediata, per tant tenen un acces a l’atenció mèdica més ràpida. A més, la proximitat d’Igualada amb altres ciutats i la seva bona connexió amb el transport públic fan que sigui més fàcil accedir a serveis mèdics d’alt nivell a Barcelona o altres zones.

Com podem observar, aquest contrast evidencia una “frontera d’accés” que afecta la qualitat de vida i la igualtat d’oportunitats entre els habitants dels dos llocs. A més, segons les “epistemologies del sud de Sousa Santos”, aquestes desigualtats són exemples de com l’accés als serveis essencials es veu clarament condicionat per la ubicació geogràfica i la centralització, mantenint així situacions de desequilibri social i territorial​.

Aquí us deixo l’enllaç al recull fotogràfic per a que pogueu observar el contrast entre Igualada i Organyà: https://drive.google.com/drive/folders/1Mn8nzmyJZQiiN5gDoGvVmrsmvIezjPCW?usp=drive_link

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia.

Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59.

Bon día a tohtom.

En aquesta aportació he volgut posar en valor la figura de la dona dins la comunitat en barris amb baixos recursos económics. Per això he dibuixat la dona com a eix central, destacant la seva capacitat per enfrontar-se als reptes quotidians i la seva resiliència davant les barreres socials, culturals i econòmiques. La dona a la comunitat assumeix un paper fonamental en la creació de vincles socials i el reforç del teixit comunitari, malgrat els desafiaments a què s’enfronta, com la invisibilització i la precarietat.

La casa, en aquest context, representa el refugi emocional i físic, associat amb la seguretat i la pertinença com a espai íntim. Les testos amb plantes simbolitzen l’adaptació i el valor del cuidar, mentre que el bastó reflecteix les limitacions de mobilitat que moltes dones en la perifèria afronten. Les plantes connecten amb la idea de vida i creixement, mentre que els bancs representen els espais comunitaris on les dones teixeixen les seves xarxes socials i de suport mutu, tal com descriu Marta Dominguez (2019) “La presència d’associacions veïnals i altres recursos locals en ocasions assegura… una ajuda excepcionalment valuosa en el dia a dia de les dones. Però, a més, l’esfera local constitueix un escenari únic per observar el desenvolupament de les relacions veïnals de les dones i la seva capacitat per articular certes formes de resiliència social.”

També he volgut donar un paper a les ciutat, tal com descriu Ortiz Guitar (2024) “Les dones afronten limitacions derivades de la manca d’accessibilitat i seguretat a la ciutat, cosa que afecta negativament el seu benestar i participació en la vida pública.” amb aquesta cita s’evidencia la dificultat per trencar estereotips negatius i erronis cap a les dones que viuen en barris amb vulnerabilitat social i económica.

Amb aquest dibuix, he volgut capturar l’essència de la dona com a figura central en la construcció de la comunitat, la seva força davant les adversitats i el seu paper crucial en la consolidació de les xarxes socials que sostenen la vida col·lectiva.

Domínguez Pérez, M., & Barañano Cid, M. (2020). VUPACI (Vulnerabilidad, participación y ciudadanía) y COMURES (Comunidades resilientes, arraigo local y redes sociales en la ciudad global).

Ortiz Guitart, A., Font Casaseca, N., & Solana-Solana, M. (2024). Cuerpo, hogar y barrio: lugares y experiencias cotidianas de mujeres mayores en Barcelona. Cuadernos Geográficos, 63(1), 23-40.

Adjunto DRIVE:

https://drive.google.com/drive/u/0/folders/115hk0_jOZi90e7VnXKhRA556qXOv52YS

EL TRÀNSIT

En l’anterior registre vaig parlar de la boira de les Terres de Ponent. Seguint amb el contrast dels territoris com a fil conductor dels registres, m’agradaria parlar del trànsit durant els matins, durant els inicis de setmana, caòtics en molts moments, en part, per culpa d’aquest bullici que en molts llocs es viu.

En les imatges enllaçades, s’hi veu la diferència que hi ha entre un poble petit de Ponent a les 8 del matí, i una ciutat del mateix territori, que tot i no ser molt gran, ho és suficient per veure-hi la diferència de cotxes i moviment a aquesta hora del matí. A més, si ho comparem amb la imatge que tenim tots al cap de les grans ciutats en hora punta, encara s’accentua més la disparitat, ja que, tot i que hi hagi trànsit en la ciutat de les imatges, no és ni de lluny, el que hi hauria en una gran ciutat com podria ser Barcelona o Madrid.

Tal com diu Mata et al. (2018) “la fotografía puede constituir un método importante para explorar sentidos y representaciones de los espacios de vivencia cotidiana”. Creieu que un tret quotidià com el trànsit setmanal en una hora en concret del dia, pot afectar a la nostra vida? La meva reflexió és que aquest tret ens pot condicionar la resta del dia, ja sigui en el ritme que portem, o en el nostre estat d’ànim, i com depèn tant del nostre territori.

https://drive.google.com/drive/folders/1_GLNcF1qh0AxC-Q8WQR7D5LA6ndzas9I?usp=drive_link

Recurs bibliogràfic:

Mata Codesal, D. [Diana], Pereira, S. [Sónia], Miztegui-Oñate, C. [Concepción], Ulloa Chevez, E. [Edith], Esesumaga, E. [Eztizen] i López del Molino, A. [Andrea]. (2018). Con la Cámara a Cuestas: Aportaciones de la fotografía en procesos participativos de investigación-intervención. Forum Qualitative Research, 19(1), Art. 14

https://doi.org/10.17169/fqs-19.1.2577

Bona tarda, companys i companyes,

Com bé vaig explicar a l’anterior intervenció on vaig tractar els punts que uneixen a les persones grans i a les joves, en aquesta ocasió vaig voler enfocar-ho en l’altre punt de vista, és a dir, en els punts que separen a les generacions, és a dir en quines barreres/fronteres generacionals hi ha.

Aquest divendres va ser “Halloween”, una festivitat idònia per parlar sobre el tema, ja que és una festa que en el transcurs dels anys ha anat guanyant terreny a una festivitat autòctona de Catalunya, la Castanyada. Al meu poble Arenys de Munt, han volgut fer una barreja de Castanyada amb “Halloween” fent la “Castanyada terrorífica”, podies observar que pels carrers els pares i mares i també els avis i les àvies anaven disfressats i disfressades de Castanyeres i Castanyeres, en canvi, els nens i adolescents anaven disfressats de diferents temàtiques de “Halloween” una combinació curiosa. Desafortunadament per temes laborals no vaig poder assistir, únicament quan ja estaven recollint i em va ser impossible fer un registre genèric, però a la nit vaig anar a celebrar-ho amb la meva família al poble veí, Sant Pol de Mar. En els vídeos que presento, es pot observar el poble de 3 punts diferents (l’estació, el carrer nou i la placeta de l’hotel “Plaça Anselm Clave”).

Durant la nit de Halloween em vaig adonar que no vaig veure a cap avi ni cap àvia durant les gravacions que vaig dur a terme. Sant Pol de Mar a diferència d’Arenys de Munt, és que es tracta d’un poble costaner amb molt bona connexió via tren des de Barcelona i durant el pas dels anys hi ha hagut un augment significatiu de turistes estrangers. Això ho puc afirmar, ja que tota la vida he viscut a Sant Pol de Mar, amb la meva mare, i hem pogut veure que en els darrers anys, sobretot a l’estiu i a les festes el poble creix exponencialment de turistes, en canvi, a l’hivern ocorre el contrari, únicament veiem a la gent del poble. Això, ocasiona que les tradicions del poble es facin, però en menor escala. El clar exemple va ser a “Halloween” on vaig veure “joves” de totes les edats disfressats de tota mena de coses.

Kremer (2018) ens explica com les generacions perceben les tradicions i com les pràctiques culturals poden influir significativament en la construcció de la identitat de les persones. A més ens explica que pràctiques culturals, com les tradicions festives, no només són rituals socials, sinó també elements que configuren les fronteres entre “nosaltres” i “els altres”, sigui entre diferents grups culturals o dins d’una mateixa societat. Aquesta dinàmica es veu reflectida en la percepció de les generacions envers les tradicions i en com aquestes s’adapten als nous canvis per conviure en contextos interculturals, com el cas de la Castanyada i Halloween, dues festivitats que se celebren a la vegada i que mostren l’evolució de les tradicions en contextos amb noves influències.

Arran d’aquesta observació em va sorgir un nou plantejament:
• Què es considera ser jove? És a dir, nens, adolescents i joves de quina edat a quina?

Aquesta qüestió la voldré abordar al següent repte, ja que crec que és prou significativa per
tractar-la.
A continuació, us deixo l’enllaç a la carpeta de Google Drive: https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1SOZgH3bF9nwqmHrBrOxpe9EyN9MTRo2L

Ens veiem a les següents entregues,
Carlos Martínez Valentín

Referències bibliogràfiques:

• Kremer, L. [Liliana], et al., (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia.
• Martínez, C. [Carlos]. (2024). Arenys de Munt “Halloween 1”, “Halloween 2” i “Halloween 3”.
  [Fotografia]. Google Drive. https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1SOZgH3bF9nwqmHrBrOxpe9EyN9MTRo2L