En aquest enllaç deixo el vídeo final del multiregistre.

https://drive.google.com/file/d/1sP2IpKqZHuFqIPvr2H1kZHDXMz6oR2mX/view?usp=sharing

Bona nit,

Aquí us deixo l’enllaç final de l’ Activitat 3. Espero que el trobeu interessant.

https://www.canva.com/design/DAGbpeVKRfk/plZiv8OIiAfYjdZAI91big/view?utm_content=DAGbpeVKRfk&utm_campaign=designshare&utm_medium=link&utm_source=recording_view

Moltes gràcies.

Bona nit!

Avui explicaré com Organyà i Igualada tenen diferències clares sobre el transport públic i la mobilitat, que es marquen per͏ les seves característiques de població i paisatge. ͏Organyà, un poble ͏petit a la zona  d͏’Alt Urgell, depèn molt del transport privat per͏ arribar a serveis͏ bàsics i treballs. Per culpa de la seva ubicació rural i l’absència d’una estació de transports públic central, els veïns han de viatjar sovint a altres llocs com Seu d’Urgell o͏ Lleida per treballar ͏o aconseguir serveis especialitzats.͏ Aquesta situació crea una frontera gran; així que les persones sense un vehicle privat poden quedar fora de moltes oportunitats .

Al contrari, Igualada, com a nucli municipal mitjà a la comarca de l’Anoia, presumeix d’una estació de tren considerable interconnectada amb serveis d’autobusos interurbans. Això facilita el moviment de persones tant dins de la ciutat com cap a Barcelona o altres indrets de Catalunya. “L’accés directe i còmode a un sistema de transport públic més ampli presenta avantatges notables per als habitants de la comunitat, com l’oportunitat de desplaçar-se a diferents llocs de treball sense dependre de l’ús de l’automòbil.

“Grimson (2005) idea de ‘límits’ subratlla com les variacions en la mobilitat generen disparitats en la disponibilitat de recursos i la participació en el sistema econòmic de la zona, cosa que obliga els habitants d’Organyà a enfrontar-se a obstacles addicionals per aconseguir oportunitats similars a les dels residents d’Igualada.

Aquí us deixo l’enllaç a la carpeta:https://drive.google.com/file/d/1NHJDAlBkSdSOHPbehMnLkXyxCajIje6k

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz

Agafant-li una mica el gust a dibuixar, m’he aventurat a seguir per aquesta via, intentant seguir relacionant-la amb el contrast territorial. En aquesta ocasió volia parlar sobre la llibertat dels nens. En la meva zona territorial, un poble, la llibertat que hem tingut els meus amics i jo, i la que segueixen tenint els nens d’avui en dia, és molt gran en comparació a la que tenen els nens de ciutats grans. Parcs més amplis, menys contaminació, major llibertat de moviment pels carrers. Pràcticament de tots els llocs se’n pot fer una zona per a poder jugar. Aquest és un aspecte que a les grans ciutats és més difícil d’aconseguir.

La llibertat dels nens, de poder anar sols pel carrer a edats més primerenques sense tenir pors ni problemes, també és un punt a comentar. El contacte directe amb el camp i la naturalesa, pot fer que el nen creixi en unes condicions menys estressants en el seu dia a dia, i pugui gaudir d’uns indrets més amplis per desenvolupar la seva infantesa. Tal com diu Llorca (2017), “conversar i escoltar el so de l’activitat humana són qualitats importants” , i aquest fet, en les grans ciutats, costa més d’acompliar, a causa del gran soroll i el gran moviment que hi ha. En les ciutats petites i pobles, poder escoltar aquesta activitat humana, és sempre més senzill. 

https://drive.google.com/file/d/1tUCNU2OTEC3w38VaDLCeJhTwkS-asrLN/view?usp=drive_link 

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA

Llorca, J. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59. Recuperado a partir de https://revistainvi.uchile.cl/index.php/INVI/article/view/62762

En aquest primer registre, volia parlar i encara el treball cap al contrast territorial. Comparar una mica el que es viu en ciutats grans, respecte al que es viu en ciutats o pobles petits, i com això pot afectar a la vida de les persones, als seus nivells d’estrès, o fins i tot com pot acabar condicionant el seu estil de vida. En el dibuix que s’hi adjunta en aquest primer registre, he intentat plasmar la imatge d’estiu per excel·lència que em ve al cap, quan penso en el poble i en l’estiu. Aquesta és la de les padrines, assentades al carrer, amb les cadires de platja, mentre comenten la vida.

És una imatge molt típica a molts pobles de Catalunya, i és la que he viscut jo durant molts anys, i continuo vivint. Aquest fet em fa reflexionar, i penso que això, en una gran ciutat, seria impensable. El fet que unes àvies baixessin dels seus pisos amb les cadires, i s’assentessin al carrer a veure la vida passar, i comentar que tal els hi ha anat el dia, ho trobo realment impossible. La llibertat que et dona aquesta part del territori en aquest cas, és molt gran, així com el fet de poder dur una vida més pausada, i més tranquil·la, amb menys inputs estressants per la ment.

https://drive.google.com/file/d/1JXr98xJnLlup7kCGtBStDO0-L1TzaHNV/view?usp=drive_link

Seguint amb el contrast territorial com a eix principal dels registres d’aquesta PAC, en aquesta ocasió toca un registre visual a mode de vídeo, en el qual es mostra, en un recorregut circular d’entre 8 i 10 quilòmetres (que faig habitualment corrent), la varietat paisatgística i territorial que hi ha en petits pobles envers el que hi hauria en un recorregut circular en una gran ciutat. 

En el vídeo s’hi mostra el talls dels diferents quilòmetres, i es veu reflectit la gran varietat que s’hi pot trobar, on, amb poca distància, es pot passar d’estar al centre del poble, on hi ha la plaça de l’ajuntament o bé l’església, a un camp de pomers. A tot això, se li suma la tranquilitat de la majoria d’aquests espais. Si que és cert que en ocasions, el centre del poble pot estar més concorregut, en dies especials o festius. No obstant això, la gran majoria de vegades és un espai tranquil, de amb un ambient agradable. Molt similar a quan ens allunyem del poble i entrem en els camins, no molt llunyans del centre, endinssant-nos en els camps de pomers, on l’ambient és més silenciós i encara més tranquil. Tal com diu Llorca (2017), “a més de l’arquitectura i l’espai urbà, l’ambient contribueix, per sobre de qualsevol delimitació administrativa, a conformar territoris carregats de sentit per als subjectes.”

La reflexió que busco en aquest vídeo es pensar en com pot afectar al dia a dia d’una persona, poder viure i passejar per aquests ambients més tranquils i agradables, lluny del bullici del centre de grans ciutats. Sentirà menys estrés al llarg dels seus dies? Conectarà més amb la natura el fet de tenir els camps més aprop?

https://drive.google.com/file/d/1S-QT75x9ilEoDdys_ifAF7mwXlOdx4T2/view?usp=drive_link

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA

Llorca, J. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59. Recuperado a partir de https://revistainvi.uchile.cl/index.php/INVI/article/view/62762

La neu

Recentment, he viatjat amb la meua família a Alemanya per veure en primera persona les ciutats i la neu. Una experiència que vaig documentar en forma de vídeo i en la qual he reflexionat sobre com aquest acte de viatjar amb avió pot ser tan significatiu. A través d’aquest treball, he trobat una connexió amb l’article “Con la cámara a cuestas”, on, mitjançant l’art i la documentació visual, es dona veu a col·lectius marginats, promovent així un pensament crític sobre el dret a participar en activitats culturals i de lleure.

Per a molts de nosaltres, viatjar per veure la neu pot semblar un viatge més: fer les maletes, comprar un bitllet i agafar el vol. No obstant això, aquesta experiència no és igual ni accessible per a tota la societat. Les persones en situació de vulnerabilitat social queden al marge d’aquestes vivències a causa dels recursos econòmics limitats, que condicionen profundament el seu accés. Autors com Pierre Bourdieu, en la seua obra La Distinction: Critique sociale du jugement (1979), assenyalen que els gustos i les pràctiques culturals estan estretament lligats al capital econòmic, social i cultural de les persones. Això significa que activitats com viatjar per veure la neu no són només una elecció individual, sinó que estan profundament condicionades pel nivell socioeconòmic.

Per tant, viatjar, i en aquest cas viatjar a veure la neu, es converteix en una mostra de desigualtat estructural que afecta principalment les persones amb menys recursos. Mentre que per a algunes famílies viatjar representa un respir, un descans i una desconnexió, per a altres suposa una barrera insuperable. Això genera dues formes d’exclusió: d’una banda, l’accés a una experiència enriquidora, i de l’altra, la capacitat de participar en les narratives socials de l’oci.

Espere que us agrade.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES I WEBGRAFÍA

Bourdieu, P. (1979). La Distinction: Critique sociale du jugement. Paris: Les Éditions de Minuit.

Mata Codesal, D. [Diana], Pereira, S. [Sónia], Miztegui-Oñate, C. [Concepción], Ulloa Chevez, E. [Edith], Esesumaga, E. [Eztizen] i López del Molino, A. [Andrea]. (2018). Con la Cámara a Cuestas: Aportaciones de la fotografía en procesos participativos de investigación-intervención. Forum Qualitative Research, 19(1), Art. 14

Adjunte enllaç Drive:

https://drive.google.com/drive/folders/1JamJRQrx85hNTWO61ibnELghX6BlhVVd

En aquest lliurament he volgut mostrar com les diferències econòmiques es reflecteixen clarament en la vestimenta dels infants. He presentat fotografies que contrasten situacions ben diferenciades: els nens de famílies amb més recursos solen portar uniformes, ja que assisteixen a escoles privades. Aquests uniformes solen ser nous i ben cuidats, reflectint l’estabilitat econòmica.

En canvi, els nens amb menys recursos sovint porten roba heretada d’altres germans o que els han cedit veïns o familiars. Aquesta roba pot estar desgastada, amb petits forats o mostres d’ús prolongat. En algunes ocasions, les famílies no poden permetre’s la compra de peces noves, així que aprofiten al màxim el que ja tenen.

Aquestes diferències van més enllà de l’aparença: influeixen en la percepció que els infants tenen d’ells mateixos i en les seves interaccions socials.

Jo soc plenament conscient d’aquestes situacions per tant, intento crear sempre un ambient inclusiu.